Lletres

Tinc un abisme dins que s’ho emporta tot i ningú sap on va.⁣
Tinc un abisme dins que és molt profund i no sé mai què coi hi ha.⁣

I el que m’has dit avui algun dia hi serà perquè allà hi va de tot.
Fins i tot el menjar o el que em diràs demà ja hi ha anat a parar.
Però si no ho vull mirar, diga’m tu qui ho farà!⁣

Tinc un abisme dins que s’ho emporta tot i ningú sap on va.⁣
Tinc un abisme dins que és molt profund i no sé mai què coi hi ha.⁣

I no para de créixer, i ara va més depressa i s’empassa l’amor,⁣
la tristesa i la sort, la tendresa i la mort, ja no sé ni qui sóc...⁣
Que t’ho dic de debò, que és que allà hi va de tot!

Tinc un abisme dins que s’ho emporta tot.⁣
Tinc un abisme dins que és molt profund.⁣

Les idees d’ahir, les paraules d’avui, i tot el que vindrà⁣
Les cançons que ara faig, les que faré demà, no en podran escapar.
Hi veig cordes i arnés, però d’aquí no en surt res.⁣

⁣ I s’emporta les misèries, les raons i els maldecaps⁣
Els problemes són volàtils, però d’allà no en marxa cap.
Hi ha l’amor de la infantesa i aquell trauma per curar.
Que ara és tot inabastable però algun dia no ho serà.

Dins teu hi ha crescut un arbre que es belluga quan no fa vent.
Quan et veig tu ja t’hi amagues, sents la nit que et va fonent,
que la vida passa ràpid: no hi ha mai res permanent.

Ve un miracle tan potent que ho farà tot diferent...
I s’esborren memòries, que som fets d’estones
que marxen i ho fan tot molt més fàcil que el buit és fantàstic!

I deixar-se caure, que no ens calgui xarxa i ens neixin ales i urpes i ganes de sortir volant.
Travessem muntanyes, i cases, i boscos, que guai ser aqui a dalt!
Que a baix ja fa dies que està ple de vides volent escapar i anar més enllà...

Sempre sents que t’enamores de les coses que ningú veu.
Que bonic ser igual que l’aire que ara m’entra i em fa teu.
Que no ho noto però em sacseges: et respiro dintre meu.

Un fenomen transparent que és tan dur com el ciment.
Bloqueja ganes i n’allibera d’altres
que vénen i ho fan tot molt més fàcil que el buit és fantàstic!

I deixar-se caure, que no ens calgui xarxa
i ens neixin ales i urpes i ganes de sortir volant.
Travessem muntanyes, i cases i boscos, que guai ser aquí a dalt!
Que a baix ja fa dies que està ple de vides volent escapar

I deixar-se caure, que no ens calgui xarxa
fugim amb l’aire, que vola, i s’escapa com tot el que saps.
Oblidem les cares, les normes, les dates, que guai ser aqui a dalt!
Que a baix ja fa dies que està ple de vides volent escapar.

Sempre he volgut saber què és el que se sent,
sent un glop de fum del teu cigarret.
Que t’omple la boca, que el sents però no et toca
i s’adapta a la forma que tens.
Jo vull saber el que se sent!

Fonent-me per l’aire i de cop conquerir-te la ment.
Saber d’on coi neixen les teves idees,
per què quan m’odies ho fas per uns dies només.

Vull saber per què les coses canvien
per què les nits es tornen dies i la vida va girant.
Vull saber on guardes l’oxitocina,
per què ets feliç si res t’hi obliga i em segueixes estimant.
Ara molt i ara no tant.

Sempre he volgut saber què és el que se sent,
sent un glop de fum del teu cigarret.
Entrar-te de sobte, tocar el que no toca,
irrompre en indrets que ni saps,
però com funciona el teu cap?

Quan parles i em mires, o calles i dorms al sofà.
Per què ara m’odies; per què ara m’estimes,
vull ser el que respires i entendre les coses que fas.

Vull saber per què les coses s’obliden
per què als matins ja no somies, i la vida va endavant.
Vull saber on guardes l’oxitocina,
per què ets feliç si res t’hi obliga, i em segueixes estimant.
Ara molt i ara no tant.

Estic a punt de ser una paraula brusca
intentant sorprendre la gent.
Buscant encaixar dins d’una gran frase
i de cop fer callar els que parlen massa.

I els nois i les noies, i aquell vell que passa,
els cotxes que vénen, les fulles que marxen,
tu sures en l’aire, és fàcil mirar-te,
et vull agafar però sempre t’escapes.

I què, si sé què m’agrades
I què, si no em fa por caure
I què, si el riu es fa gran!
I què, si s’endú tots els arbres.

Tot va cap al mar i no saps on acaba...
però algun dia t’atrapa.

(Dilluns, dimarts, divendres o potser dissabte)
(Dilluns, dimarts, divendres o potser dissabte)

Estem a punt de ser un artefacte
fàcil d’entendre però no d’explicar:
la moda que espera, l’esfera que quadra,
el rombe és un cercle, el cercle un triangle.

I al cel hi ha una estrella, i menges coriandre,
que va bé pels ossos i et fa ser més guapa.
La felicitat mai veig com trobar-la,
Potser la tens tu, i no m’en regales.

I què, si sé què m’agrades
I què si no em fa por caure
I què, si el riu es fa gran!
I què, si s’endú tots els arbres.

(Dilluns, dimarts, divendres o potser dissabte)
(Dilluns, dimarts, divendres o potser dissabte)

I què, si sé què m’agrades
I què si no em fa por caure
I què, si el riu es fa gran!
I què, si s’endú tots els arbres.

Saber entendre’t requereix molt més esforç,
que treballar un dilluns d’agost,
o jugar a futbol o fer un petó
o anar pel món dient que no!

Saber entendre’t hauria de ser
tot un esport, o jo que sé.
Una ciència a estudiar,
un joc difícil de guanyar.

Però tan hi fa!
No saber on vols anar.

Saber entendre’t és més dur
que treure un disc o creure en tu
o anar al gimnàs, o saber on som
o fer l’amor sense soroll.

Saber entendre’t hauria de ser
tot un esport, o jo que sé.
Tres paraules i ja està
que és molt difícil haver de pensar.

Però tan hi fa!
No saber on vols anar

Però tan hi fa!
És massa fàcil anar de la mà.

Però és que vist, des d’aquí,
em sembles prou original,
no t’entenc però m’és igual.

Però és que vist, des d’allà,
mai es veu res prou normal.
Vas enrere i endavant
però tu recta no hi vas mai.

Però és que vist, al matí,
no sé entendre mai què dius,
ara plores i ara rius,
ets hivern però fas estiu.

Però és que vist, cap al tard,
quan somrius pots fer-me mal
que ets de ferro i de cristall,
ets tardor primaveral.

Però tan hi fa!
No saber on vols anar.

Saber entendre’t requereix molt més esforç,
que treballar un dilluns d’agost.

És evident que en els teus ulls hi falto jo,
mirant com et lleves buscant les paraules, movent les parpelles,
És tan evident però em costa de creure.

L’estona que passa; la vida es fon massa ràpid.
La idea s’escapa, va volant per l’aire
mai ningú l’atrapa, qui sap com acaba.

Però és evident que en els teus ulls, ja no m’hi veus,
que no hi cap res més i no sé per què
potser el meu reflex s’hi ha tornat transparent,
És tan evident, i ho sé de fa temps.

Les hores passades; records que s’obliden ràpid;
memòries que escapen; rialles que marxen
i ja en neixen d’altres; que t’omplen les galtes.

T’ho veig a la cara, no hi ha cap mirada,
que parli més que la que veig ara.

I ja no sé parlar
però vull ser part del que vindrà.
Diga’m com hi puc entrar.
Vull ser aquí, ara i demà.

I farem que passi el temps,
però és tot tan imminent,
ja fem olor d’adéu,
i ens tremola el món
i ens trontolla el cel.

I un dimecres a la tarda, em diràs amb la mirada
que això ja se’ns acaba, que el canvi se’ns empassa.
Les gotes s’evaporen però ens pesen una tona.
I et diria tantes coses, que no les sé ordenar,
per on puc començar o ja ho faré demà
per on puc començar o ja ho faré demà
per on puc començar o ja ho faré demà.

I ja no sé parlar
però vull ser part del que vindrà.
Diga’m com hi puc tornar.
Vull ser aquí, ara i demà.

I ja no sé parlar
però vull ser part del que vindrà.
Diga’m com hi puc tornar.
Vull ser aquí, ara i demà.
Vull ser aquí, ara i demà.

Ets com una gota, en un dia de sol.
Tan rara i poca cosa, que te’n vas quan ningú vol.

Et miro i ja has marxat.
Te n’has anat d’hora o he fet tard?

Aquells arbres eren alts, horitzons verticals.
Tu impactaves lentament i et fonies com el temps,

que marxa i no diu res; que no pot anar al revés;
que no el veiem però hi és. I ja ha passat un mes. T’escolto i no em dius res.
Et miro i ja has marxat, però tu on coi has anat?
Te n’has anat d’hora o he fet tard?

Però tu on coi has anat?
T’esperaves però has marxat,

que el sol t’ha evaporat, voleies cap al cel,
ets pluja i seràs neu,
que ets freda i massa breu,
ni t’he pogut dir adéu.
Et crido i ja has marxat Però tu on coi has anat?
Anava d’hora i vaig fer tard!

Sempre vas d’hora i jo vaig tard.
Però tu on coi vas anar?

Vas marxar d’hora o vaig fer tard?
Ets com una gota, en un dia de sol.

T’acumules com la pols i et desfàs quan vols
volar lluny o caure a prop: “ara em veus; ara no hi sóc”.

Dius que els núvols es fan grans, no saps com ni saps quan,
però la pluja va regant i les plantes creixen ràpid.

I tot va perfectament i és tot tan màgic...
Però quan menys t‘ho esperes,
el sol les recrema i les deixa ben seques
i aviam qui ho arregla!

Per fi ja ha arribat la gran realitat,
la vèiem venir i ja ens ha atrapat.
I l’hem vist florir, i l’hem vist brotar,
l’hem tingut als dits, ens ha entrat al cap.

Sents que el món gira al revés,
que el que ara veus potser no hi és.
I aquí ja no hi creix mai res.
Semblava fals i ara és tot cert.

Que tot anava força bé i era tot fàcil...
Però quan menys t’ho esperes,
el sol et recrema arbres flors i plantes
i aviam qui ho arregla!

Per fi ja ha arribat la gran realitat,
la vèiem venir i ja ens ha atrapat.
I l’hem vist florir, i l’hem vist brotar.
L’hem tingut als dits, ens ha entrat al cap.

Per fi ja ha arribat la gran realitat,
les fulles s’enlairen, què coi ha passat.
Si crec que era ahir, al nostre jardí,
les abelles brunzien i ara marxen d’aquí.

i ara marxen d’aquí...
i ara marxen d’aquí...
i ara marxen d’aquí...
i ara marxen d’aquí...

Ets la ràbia i la raó,
una constel·lació que sempre brilla,
rius i mars d’adrenalina i un petó.

Et dic que no em fa por,
fer que la gravetat sigui lleugera,
no mirem mai més enrera i de cop

siguem ocells a dalt del cel,
volem amunt dient adéu,
projectem les nostres ombres a les cares de la gent.
No direm res i no ens veuran,
serem més ràpids que un instant,
núvols que venen i se’n van,
però és tan volàtil que em fa mal.
La vida passa i no hi ets mai
no saber dir’t-ho és massa estrany.

Ets la calma i la passió,
una respiració que s’accelera
aquell batec que no s’espera ni un segon.

Parlem del que no som,
anem fins la frontera,
no seguim cap compte enrere intentant nar a un altre lloc.

Serem el que voldrem, farem el que direm,
anirem pel món com fulles que s’enlairen amb el vent,
Que no perdrem el temps, ni escaparem mai d’ell
que ets tu qui amb la mirada fa aturar tots els estels.

I de cop, serem ocells a dalt del cel,
volant amunt dient adéu,
projectant les nostres ombres a les cares de la gent.
No direm res i no ens veuran,
serem més ràpids que un instant,
núvols que venen i se’n van,
però és tan volàtil que em fa mal.
La vida passa i no hi ets mai
no saber dir’t-ho és massa estrany.

Si de cop el món quedés,
sense bancs ni diners.
Ni governs ni parlaments,
ni discursos del rei, ni jutges ni lleis.

Viuríem millor, i ho faríem tot,
Riuríem sovint; cantaríem més.
I diríem que sí; i aniríem pel món
vestits com si aquest moment fos l’últim de tots!